Sóc lluny de casa, peixo al prat foraster
i com enyoro la cort!
T'estimo com s'estima el xai al pastor;
si em tires pedres tinc por.
Del xai vull la llana, de la vaca el braguer,
trenquem la banca dels déus!
Teixits adiposos, cosmonautes aqueus
i pastorets arameus.
Hi ha cloves i closques per ordir collarets;
a dojo deixo que ragi el vers;
babaus circumspectes ja podeu aplaudir,
però això no s'acaba aquí.
T'estimo massa,
sóc massa bo;
cap a tu corro:
ma massa per sa acceleració.
T'estimo, oh massa!
Lloem Déu!
si tu m'estimes,
un dia seré teu.
Aquests últims versos els faré descriptius,
la mussa em dóna peixet:
un carrer massa ample d'edificis altius
i un home massa baixet.
T'estimo massa,
sóc massa bo;
cap a tu corro:
ma massa per sa acceleració.
T'estimo, oh massa!
Lloem Déu!
si no m'estimes,
jo mai no seré teu.
