Pare del dia, el sol dansa amb la lluna,
Que era allavors esplèndida com ell;
Sa cara, un temps, com ara no era bruna;
Sos ulls guspirejaven,
I era de raigs de l'alba son cabell
Parlaven de son garbó les estrelles.
Los meteors retreien sa rossor,
I, com esbart de cèliques abelles,
Los astres festejaven
De son jardí l'enlluernanta flor
Al sentir-se lloar de tan ermosa,
Esbalaïda deixà caure el vel
Amb què fóra llavors poncella closa,
I un crit de meravella
Féu ressonar la cúpula del cel
Lo sol s'engeloseix, tira a sa cara
De ses antigues cendres un grapat,
Que enterboleix sos ulls I l'emmascara:
Astre es quedà la lluna,
Mes sense llum, com un carbó apagat
Des de llavors, com una flor d'obaga,
Rodant per les tenebres de la nit,
Sempre la lluna pàl·lida s'amaga
De l'astre ermós del dia,
Si el troba pels camins de l'infinit
