Serà tan fàcil de partir
d'entre els llençols d'aquesta vida,
sempre és tan fàcil de partir,
creuar lleuger a l'altre riba,
suaument lliscar cap a la fi,
molt més enllà de l'ombra blava
i sens gest dir l'últim sí
al res ignot que espera encara.
Està tan lluny de mi partir
quan en la calma posseeixo
els màgics verds, d'aquest país
que em diu qui sóc,
i per què sento,
i enjogassar-me en el seu pit
infant amant que encara envejo.
Està tan lluny de mi partir
que ni he pensat en el que deixo.
I no t'estic dient que me'n vaig,
ans al contrari, potser ara arribo:
pren fort la meva mà
i no la deixis quan m'allunyi...
no la deixis mai.
Sé tan a prop el meu partir
que et deixo llum a la finestra
per si així et creus que sóc aquí,
quan l'enyor venci
els teus vespres;
tossudament dir-te que sí,
que val la pena si segueixes.
Sé tan a prop el meu partir
que ni el acords no em posseeixen.
Mai no me n'he d'anar d'aquí
si en un racó del teu somriure
em fas un lloc petit per a mi
on no d'estorbi el teu viure.
Ho escoltes bé? Jo sóc així
i t'encomano el meu pervindre:
que no me n'he d'anar aquí
mentre m'alenis molt endintre.
