Temps, fa temps hi havia, vostè, mestra, i el seu món de tinter i banc, pissarra i davantal blanc. Bon dia, de matí, ens deia dempeus, entre dues 'fotos' i una creu, una oració i una cançó i a la galta un petó. Bon dia mestra... Però vostè no ha sabut mai, mestra, que quan volíeu que cantés que tres per una feien tres els meus ullets grataven francament els genolls que púdicament vostè apretava i apretava però un número no val el que una pell rosada... Malgrat ens feia anar a església i em prenia la regalèssia aquell era un món petit i meravellós, un món de guixos de colors que pintàveu vós i esborràveu vós... Sols vostè voltada de capellans donàveu raó per a dir-se "infants" a un món de quatre pams.
I si mai penseu en mi, mestra, que dels vostres ullets blaus hi neixi sempre aquella pau que feia un xic més dolça l'escola i no s'us faci un nus la gola dient: «què han fet...» «on an dut el meu grapat de menuts...» perquè vós no sabíeu, mestra, que el món és el mateix... que l'home és el mateix... i no és el mateix, l'olor de vostè, ai! mestra, que l'aire del carrer.
