La música pàl·lida comença ací
Les ombres, a poc a poc, naixen
Amb gestos esmolats que amaguen els secrets
Ací a l’abast dels teus ulls iodats
Potser enrogirem de ràbia, I potser després
Amb eròtica satisfacció, et besarem les palmes
Heus ací la mentida suau, l’espai en blanc
Un respir, I cau la paret
Immanència de tu
Immanència del teu alé
Ací arrape la vida que fora no tindré
Ací tinc la veu que mai no trobaré
Ací trobe el gest que jo mai he fet
Ací ho tinc tot, potser no tinc res
El temps rellisca cap a la fosca esta nit
L’ombra travessa la finestra I es desfà
Assegut a terra, mire cap a la foscor, ensordit pel silenci
Entre bastidors apareix la llum
I la pols suspesa que separa el vostre món del meu
Heus ací, com un joguet, la nostra vida
Deixada caure, és ací, sense oferir soroll
Com un joguet quan cau la paret
Immanència de tu
Immanència del teu alé
Ací arrape la vida que fora no tindré
Ací tinc la veu que mai no trobaré
Ací trobe el gest que jo mai he fet
Ací ho tinc tot, potser no tinc res
La paret ha caigut
I tot es precipita cap a l’escenari
S’ompli de vida que gravita, la bellesa avança cega pels mapes
Veniu, moradors de les vides humils!
La història natural se’m clava a les butxaques
L’amor cadent regalima gotetes d’aigua als meus dits
La civilització humana darrere d’un gest que desapareix en l'aire
I jo sol, cau la paret
La paret ha caigut
S’ha desfet com la neu
I ara tinc el rictus que sempre m’heu vist fer
Ara tinc la mort ballant a vora meu
Ara em trobe sol, ara em trobe vell
Ara no tinc por, ara vull el temps
Queia I jeia, ella queia I jeia
