Noto que els peus se m'enfonsen I el terra és ple d'esquerdes Surto corrents però avançar És impossible sense rumb Sento que els ulls de la gent S'encomanen de mentides I ja no veig el teu nom Capgirat en el mirall M'he maquillat d'il·lusió Les pestanyes i el somriure He confiat que el cargol Cuanyaria a la guineu però Si miro al cel l'amplitud Fa que sigui una formiga I ara no em sento capaç De sortir de dintre teu No sé què fer, no sé què dir L'era del dubte em roba el temps Que un dia va ser teu I no sé com plantar-li cara Ho tinc tot clar, però quan et veig L'era del dubte em recorda Que el teu pit és un imant I no sé com plantar-te cara És dilluns nit i al carrer regnen les ànimes Ja és massa tard i als bars no em serveixen un cafè No puc dormir i el coixí em confessa que els meus somnis Últimament no els entenc perquè parlen japonès No sé on anar, ja m'he perdut L'era del dubte em roba La il·lusió de créixer amb tu I no sé com plantar-li cara Vull donar el pas, però quan Et veig l'era del dubte em recorda Com encaixo en el teu cos I no sé com plantar-te cara Tinc el cap com un timbal I quan et miro Pessigolles a l'estómac Vull saber què estic pensant però no puc Si el teu somriure em vol a prop Més a prop, més a prop, tan a prop No sé que fer, no sé que dir L'era del dubte em roba L'energia per lluitar I avui no et planto cara